Política de cookies
Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxe l'enllaç per a més informació.

X

Història

El II Congrés d’obrers tipògrafs celebrat a València en 1884 va concloure amb la redacció de les bases que portarien a la creació de l’Agrupació Socialista Valenciana, integrada gairebé íntegrament per obrers de l’Art d’Imprimir. Quatre anys més tard es celebrava a Barcelona el Congrés constituent del PSOE, encapçalat per Pablo Iglesias. En els anys successius el PSOE va prendre protagonisme social, creant-se agrupacions locals al mateix temps que ho feia la seua militància. 

El 1898 Pablo Iglesias es va presentar com a candidat per València, encara que no va aconseguir més que 79 vots enfront dels 6000 de Blasco Ibáñez revelant-se l’eficaç organització electoral del partit blasquista així com l’encara feble implantació del socialisme a València.

El colonialisme espanyol havia arruïnat el país i havia delmat la joventut espanyola. Davant esta situació caòtica, a la qual caldria afegir les reivindicacions populars i el procés contra alguns obrers de Barcelona acusats de terroristes, els socialistes i els republicans van trobar el millor caldo de cultiu per actuar conjuntament, aconseguint una major visibilitat del socialisme i del moviment obrer. Una etapa que, no obstant això, no duraria molt, ja que a partir de 1908 la falta de treball, la crisi econòmica i la guerra d’Àfrica van contribuir a la reducció de les diferents agrupacions locals, que van passar a tenir menys de 30 afiliats.

No obstant això, el pes de la federació valenciana va ser en augment, ja que en les eleccions legislatives de 1918 va ser triat diputat el primer membre del PSOE valencià, Daniel Anguiano, i este mateix any es va reunir el XI Congrés del PSOE, del que va ser vicepresident Francisco Sanchís Pascual, important figura del socialisme valencià, que feien preveure un augment del PSOE. No obstant això, en el mes de febrer de 1922, es van clausurar els locals dels sindicats obrers i dels partits polítics a causa dels disturbis provocats per la guerra del Marroc i l’Agrupació Socialista Valenciana no va poder participar en les eleccions municipals d’este any.

Els set anys de dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) van sumir al partit en la clandestinitat i van provocar la vigilància policial d’alguns dels dirigents més destacats. Per poder subsistir i mantenir la relació de tots els afiliats, l’Agrupació Socialista Valenciana, es va veure obligada a desenvolupar una activitat artística i cultural al marge de l’activitat política clandestina, que també es va veure fortament minvada després de la mort de Pablo Iglesias el 9 de desembre de 1925.

Després de la dimissió de Primo de Rivera en 1930, es van establir les garanties constitucionals que van permetre la celebració d’unes eleccions municipals democràtiques i el 14 d’abril d’este mateix any el Partit Republicà aconseguia i feia realitat la II República. Al novembre de 1933 es van celebrar eleccions legislatives i a partir d’este moment es va accentuar la lluita de tendències entre “reformistes”, “centristes” i “caballeristas” en el partit, encara que l’Associació Socialista Valenciana en el seu conjunt va ajustar sempre la seua conducta als principis fonamentals del PSOE.

El 18 de juliol després de l’aixecament del Bàndol Nacional, València es va mantenir al costat del govern republicà legalment constituït, enfront de la rebel·lió militar feixista. A l’agost de 1937, davant de la conducta indisciplinada dels directius de la Federació Socialista Valenciana, l’Executiva Nacional no va tenir més remei que decidir la seua destitució i substitució pel Comitè de l’Agrupació de València, que es va fer càrrec de la Federació Socialista Valenciana el 25 d’agost. La lluita de tendències tenia llavors el seu centre d’acció a València, on, a més del Govern, s’havien concentrat els principals líders polítics.

L’Agrupació de València va contribuir a la lluita antifeixista durant la guerra civil amb la presència de molts dels seus afiliats als fronts de combat. Els tres últims mesos de la República van ser temps dramàtics. Els revessos dels fronts, la caiguda de Catalunya, l’hostilitat entre els partidaris de resistir i els que no, presagiava un final indigne per a la causa republicana.

Tancar menú